nov. 20 2008
«Diccionari per a ociosos»
Comence el meu blog de lectura de «Diccionari per a ociosos» de Joan Fuster amb una justificació de la meua tria.
«Joan Fuster és un gegant de la nostra literatura, encara que hui dia no ens podem fer una idea de la seua envergadura». Açò va afirmar un professor d’Història durant una classe d’Història contemporània del País Valencià. I estic d’acord amb ell, com probablement ho estareu vosaltres i ho estan la gran majoria dels estudiosos de la literatura catalana.
Tot i estar d’acord amb aquesta afirmació i haver llegit anteriorment Fuster, necessitava tornar a fer-ho ara. Per a jutjar l’obra de Fuster de primera mà, des de la meua experiència i no perquè ho afirmen altres. A açò ajuda que, des de la primera vegada que vaig llegir una obra de Fuster -«Nosaltres els valencians» farà quasi deu anys- he madurat com a lector i com a persona. «L’assaig s’adreça a un lector culte» ens diu Gómez-Martínez i avui estic més prop de ser-ho. Al menys prou més que fa gairebé deu anys.
A més ha influït en la meua tria que Fuster té el bon gust d’escriure obres de menys de tres-centes pàgines. Tota una virtut. I un regal del cel per a les persones que estem bregant en distints fronts alhora.
Per últim, fullejar «Diccionari per a ociosos» mentre barallava altres possibilitats fou crucial. A l’obrir el llibre per les pàgines 158 i 188 em trobí amb aquestes dues entrades.
TEMPS
Mentre dormiu us creix la barba: això és el temps.
Gegantesc.